Casa 1311

Un pebrer. A un dels costats de la parcel.la hi havia un arbre molt gran, molt bonic, de fulla perenne. A prop, la tanca amb un dels veïns estava totalment coberta per una gran buguenvíl·lia i per altres varietats d’enfiladisses,  un racó molt agradable i amb molt caràcter, l’únic tros preservat del jardí d’una antiga guarderia.  En aquella mateixa zona,  també hi havia algun altre arbre, diferents arbusts i una petita palmera. A la resta de la parcel.la, quasi no hi quedava res però gaudia d’alguns arbres que sobresortien per darrera les tanques de les finques veïnes.

La parcel.la està situada en un barri de baixa densitat, pròxim al centre de Castelldefels, on la gran majoria de les construccions veïnes tenen forces anys i per tant, s’hi han anat consolidant jardins amb molta vegetació.

La proposta intenta aprofitar i potenciar els elements pre-existents a la parcel·la com són les tanques divisòries amb els veïns, les diferents espècies vegetals perimetrals, tipus enfiladisses, grups de plantes arbustives i sobretot un gran arbre, un pebrer bord, que està situat a la meitat sud-est de la parcel·la.

La casa s’articula en relació a aquestes preexistències perimetrals i molt especialment al voltant del gran pebrer,  desenvolupant-se només en planta baixa intentant no competir amb l’alçada del pebrer, per estar-hi sempre per sota en una relació d’escala humana i alhora buscant sempre una relació directe i franca amb el jardí i el seu perímetre.

Un jardí que, enlloc de ser un afegit a la casa, passa a rodejar-la i a ser-ne part integral de l’experiència, intentant aconseguir que jardí i casa formin un únic conjunt. Així, l’organització de la casa té molt a veure amb el tipus de relació que cada part estableix amb el jardí.

L’important presència del pebrer i d’alguns altres arbres situats en parcel·les veïnes, tots ells de fulla perenne, crea molta ombra sobre la parcel.la quedant massa protegida al sol d’hivern. Després d’analitzar la incidència solar directa sobre la casa es va identificar que era difícil captar suficient radiació per façanes de manera que es va decidir captar la radiació solar per la coberta. D’aquesta necessitat sorgiren els dos espais més singulars de la casa: el menjador i l’estudi que, gràcies a la inclinació puntual i dirigida de la coberta, configuren uns àmbits més alts, coronats per unes grans vidrieres superiors que permeten captar llum natural, radiació solar a l’hivern i, ombrejar i ventilar, a l’estiu.

Aquests espais, a banda del seu potencial bioclimàtic, són els que estructuren tots els altres, organitzant les circulacions i establint relacions més complexes entre ells. Al voltant del menjador i de la llar de foc s’agrupen la cuina, el safareig, un bany i l’habitació del piano, mentre que rodejant l’estudi s’hi concentren les habitacions i un segon bany.

Des d’aquests espais, ens podem relacionar visualment amb l’exterior per la coberta o indirectament a través de les altres estances creant encadenaments de diferents qualitats i intensitats de llum que matisen i degraden el pas de dins a fora i que al llarg del dia, i segons la incidència solar, van singularitzant alternativament les habitacions, afavorint la diversitat d’ambients.

Gràcies a la rotació d’una de les estances apareix una escletxa que interromp la continuïtat de la façana, trenca el sistema de patis centrals i permet al jardí colar-se dins de casa.  És a través d’aquestes interrupcions que s’hi accedeix  i per tant els espais centrals esdevenen de transició entre l’exterior i l’interior, patis i rebedors al mateix temps.

Aquest gir, l’abundància de llum natural que entra per les lluernes superiors, sumat al paviment ceràmic més bast i natural acaba de donar-los una atmosfera més d’exterior, de pati o d’extensió del jardí que no pas les altres habitacions de la casa que son més convencionals, tant en les seves proporcions, com en el tractament de la llum i en els seus acabats. El menjador i l’estudi conserven els acabats i les textures de la façana i per tant, tot i ser interiors, ens recorden o ens transporten a l’exterior, mentre que en les habitacions perimetrals  tots els acabats són revestiments continus molt més propis d’un interior.

L’organització en doble creu de l’edifici, a banda de fer possible la centralitat dels espais principals, també serveix per reforçar l’autonomia de cada estança respecte al conjunt de la casa, de manera que tots els espais poden establir una relació molt generosa i particular amb el jardí. La seva disposició poc compacte, amb molta façana, converteix les habitacions en caixes rodejades de jardí que alhora que les envolta també les separa unes de les altres i només es comuniquen entre elles a través dels espais centrals que, per les seves característiques bioclimàtiques, en molts moments també es comporten com una extensió interior del jardí.

Des de l’exterior la disposició en creu aconsegueix fragmentar el jardí perimetral en espais més acotats i més recollits com si fossin estances exteriors. Els espais que resulten de la tensió entre la geometria de la casa i el perímetre de la parcel.la son com una segona casa a l’exterior. De fet, el millor espai de la casa és fora de l’edificació, a l’exterior, és entre els murs de les caixes i sota la gran copa de l’arbre existent, com si tota la casa s’hagués sotmès a l’arbre i a la seva ombra.

Els murs que configuren les caixes son sempre gruixuts perquè resolen en una única capa l’estructura de l’edifici i el seu comportament tèrmic de manera que no podem diferenciar les façanes de l’estructura dels tancaments interiors. És un únic mur que es va plegant i desplegant creant la distribució a partir d’una mateixa solució constructiva. Un mur prou gruixut per ser auto-estable, prou dens per suportar els forjats però alhora prou lleuger com per ser l’aïllament tèrmic de la casa.  Una solució mono-fulla, a partir d’una peça de bloc ceràmic d’argila alleugerida (Poroton-Planziegel T-10, de Wienerberger) de 30 cm de gruix que té una transmitància tèrmica molt baixa, alhora que també dota a la casa de molta inèrcia tèrmica. La combinació d’aïllament i d’inèrcia tèrmica en una mateixa capa permet regular i optimitzar de manera passiva l’intercanvi higrotèrmic entre l’interior i l’exterior i garanteix uns nivells de confort molt alts durant tot l’any.

El mur s’organitza per franges horitzontals, en aquelles zones on les exigències tèrmiques no son tant estrictes, combinant diferents models de blocs d’argila alleugerida més econòmics per anar responent cas per cas als diferents requeriments constructius a partir dels seus formats i les seves propietats tèrmiques i portants.

Per d’amunt d’aquest mur la coberta és plana i només en sobresurten les cobertes dels espais centrals que s’inclinen i es desmarquen de l’estructura muraria amb una materialitat exterior molt lleugera, pròpia d’una lluerna, i que per contra cobreixen l’espai interior amb una llosa de formigó pesada, amb molta inèrcia tèrmica que accentua la lleugeresa dels tancaments practicables de la lluerna. L’acabat una mica reflexant de la llosa aconsegueix una millor difusió de llum natural alhora que en determinats moments reflexa el verd la vegetació exterior aconseguint una certa desmaterialització de la coberta i fent més present el gran arbre a l’interior de la casa.