MNAC 2421

L’objectiu del projecte és ampliar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) reconvertint el Palau Victòria Eugènia, i alhora reforçar la connexió del museu amb la ciutat i amb altres institucions culturals veïnes. Aquesta intervenció s’emmarca dins d’una iniciativa més àmplia de requalificació de l’àrea de Montjuïc, coincidint amb el centenari de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Reconèixer la preexistència: Tipològicament, l’edifici es caracteritza per una estructura sistemàtica i les seves cobertes amb lluernes piramidals. Una planta lliure en retícula bidireccional de quasi 12m de llum adequada per usos expositius.

Aprofitar les excepcions: Les excepcions que trenquen la claredat d’aquest sistema són la coberta plana (que voreja  la façana pública) i els desnivells entre plataformes expositives. Proposem preservar la retícula intacta per als usos expositius i articular el projecte aprofitant aquestes excepcions.

Sota els lluernaris: Situem els espais d’exposició dins la retícula i sota els lluernaris. Els nous forjats, homogeneïtzen els desnivells en dos grans plans expositius.

Sota l’exposició: Entre els nous nivells expositius i els desnivells existents apareixen espais d’oportunitat que seran els programes públics, logístics, tècnics o espais per a les instal·lacions.

Sota les cobertes planes: Situem el hall a l’excepció del sistema, vorejant les façanes més públiques i sota les cobertes que ja estan alterades o no tenen valor patrimonial. Aquí podem intervenir i fer entrar llum i ventilació. Una escletxa que connecta ciutat i museu.

Re-omplir amb llum natural: Re-omplim amb blocs de vidre (pavés) els cassetons reticulars dels lluernaris originals que queden sobre del hall. Una solució que respecta l’estructura i geometria dels lluernaris i que alhora permet construir uns nous forjats reticulars translúcids i trepitjables en les zones de coberta plana.

El passatge del museu: La llum, la longitud, la sinuositat i la relació directa amb l’espai públic, donen al hall del museu caràcter de passatge. Un espai que tant es pot entendre com a interior del museu o com a un exterior que forma part de la ciutat. Les seves proporcions i condicions naturals recorden un carrer cobert, un espai de transició.

Màxima connectivitat: Traslladar l’eix de circulació al perímetre permet tenir accessos a tots els nivells de l’espai públic i activar el museu des de diverses entrades. El llarg passatge permet alhora accedir a tots els nivells del programa.

A la vora però també enmig: La situació del hall seguint la vora de l’edifici, permet no perdre la relació visual i el vincle amb l’eix de les fonts. Entre l’espai públic i el programa intern, el passatge és un espai de transició que activa museu i ciutat.

Caràcter urbà: Els programes més públics (auditori, restauració, bar i botiga) se situen adossats i oberts al passatge i introdueixen vida dins del museu.

El museu com a recorregut: El passatge i la seva relació amb les sales expositives i els espais complementaris (bar, botiga, restaurant…) converteixen el museu en un itinerari. Un recorregut que va enllaçant de forma natural els diferents programes i la topografia unint els dos palaus (Nacional i Victòria Eugènia) mitjançant un itinerari variat però unitari.

Passatge fins al palau: El tram públic de la connexió soterrada segueix la mateixa condició espaial del primer tram del passatge: Espais generosos, visuals puntuals amb l’exterior, llum natural i grans escales combinades amb escales mecàniques i ascensors. La connexió exterior accessible es resol en paral·lel a la connexió interior (soterrada).

El pati d’escultures: Situat a mig camí  i a cota de la terrassa, resol el gran salt topogràfic amb un ascensor i permet una nova entrada i la connexió entre les dues circulacions.

Pati del pedestal: Una obertura al sòcol del Palau Nacional que, mirant les jardineres existents, permet entendre que ja estem arribant i crea un últim espai de descans on contemplar art i gaudir de la llum natural.

L’atri d’arribada: Proposem cobrir i consolidar el pati lateral del hall del Palau Nacional i convertir-lo en un gran atri d’accés a les sales expositives. El nou atri, és el final del passatge. Una transició final que soluciona l’accessibilitat entre els diferents nivells del hall existent. Un espai que recupera la gran dimensió, la llum zenital i que ocupa una posició estratègica i simbòlica per poder accedir a qualsevol punt del museu.

Nova centralitat: La Plaça Carles Buïgas serà el nou centre de gravetat de tot el conjunt i l’entrada a dos grans equipaments (MNAC i nou Palau de Congressos). Una plaça que acosta Montjuïc a la ciutat.

Nova porta – Nova institució: La nova entrada al museu és un llarg tall horitzontal en el sòcol de formigó, allà on es permet intervenir patrimonialment. Una escletxa neutra i abstracta que deixa entrar la plaça dins l’edifici i que convida a entrar amb naturalitat. La nova porta agafa l’escala de la Plaça Carles Buïgas, del conjunt monumental i de la institució.